“QUE EL CAMÍ SIGUI LLARG”
Una de les parts més gratificants del viatjar en bicicleta és el contacte amb la gent. Quan viatges amb aquest mitjà de transport, les persones amb què et trobes veuen tota la informació sobre tu, ja que ho portes tot a sobre. I el que veuen és a un viatger. Llavors, es crea una connexió i molt sovint s’apropen amb l’interès de saber d’on vens, on vas, si necessites qualsevol cosa, en definitiva, es crea un vincle amb la gent local i això és una part meravellosa del viatge.
És increïble la quantitat de gent que s’apropa per preguntar-nos sobre el nostre viatge o que, directament, s’apropen per animar-nos a seguir endavant i a elogiar-nos. Aquestes trobades i intercanvis nodreixen el nostre viatge. Des d’aquell home que comparteix amb nosaltres el seu viatge de joventut que encara recorda amb ulls brillants, passant per aquells que ens regalen bombons o aliments per donar-nos forces, fins a aquells que ens obren les portes de casa seva!
Avui volem parlar d’aquestes persones i de la seva hospitalitat. Hem arribat a dormir a llocs que mai no haguéssim imaginat. Us expliquem alguna d’aquestes experiències:
Dimecres 29 de novembre de 2023 – etapa 48 de Rijeka a Bater (Croàcia)
Comença el fred. A més a més, aquesta nit hi ha previsió de pluja forta que s’allargarà fins demà al matí. Avui ha estat una etapa de força desnivell i, a mesura que s’anava ponent el sol, ens adonàvem que costaria trobar on acampar. Passàvem per una zona molt inhòspita i escarpada. A més, la intenció era trobar un lloc cobert per aixoplugar-nos.
Finalment, ens hem desviat cap a petit nucli de cases. Als primers que hem preguntat ens han dit que no tenien cap lloc i ens han indicat una casa mig abandonada. No era un lloc que desprengués massa bona energia, així que hem seguit una mica més. Només vèiem una casa que tingués llum. A la finestra, s’hi veia un home que mirava cap a fora, segurament alertat pels lladrucs del seu gos. Amb senyals, li hem fet entendre que volíem parlar amb ell. Ha sortit. Com hem pogut, li hem explicat que hi havia previsió de bastanta pluja i que estàvem buscant un lloc cobert on dormir amb la tenda. Ha indicat el seu paller i, amb un somriure, ens ha obert la porta del jardí. Ens ha ensenyat un interior on guarden la palla i eines. És perfecte!
Ha entrat a casa a avisar la seva dona i a explicar-li. Ella de seguida ha estat d’acord. Només li preocupava una cosa: que no afagéssim fred. Ah! I una altra: que no es fes cap mena de foc a dins, ja que els preocupava que s’arribés a crear un incenci amb tanta palla.
Més tard, ens han portat dos infusions calentes i una coca. Ells són el Vinko i la Seca.
Dijous 16 de novembre de 2023 – etapa 35 de Cavallino a Marango (Itàlia)
Seguint les recomanacions d’un home que anava en bicicleta i va estar xerrant una estona amb nosaltres, parem al Monestir de Marango i provem de demanar si podem passar la nit allà. Piquem un parell de portes. Llavors, surt la Cristina, una monja jove i enèrgica que parla perfectament anglès. De fet, és difícil saber que es tracta d’una monja perquè no vesteix l’hàbit. L’únic element que porta és un penjoll amb una creu de fusta. Ens rep amb un gran somriure i una mirada neta i perspicaç. Ens dóna la benvinguda i ens diu que podem quedar-nos a dues habitacions que tenen lliures. Ens explica que es tracta d’una comunitat de monjos i monges que viuen conjuntament en vida monàstica.
Els hi demanem com podem contribuir per agrair la seva acollida. El David els hi fa saber que és fotògraf i podria fer alguna foto si els hi interessa. La cara de la Cristina s’il·lumina. Hem arribat un dia que tenen un esdeveniment important per ells: la presentació del calendari 2024, en el que participen 12 artistes. Ens convida a l’esdeveniment i ens proposa que el David faci fotografies de l’acte de presentació.
A la tarda, ens conviden a prendre el tè amb ells. La veritat és que és una comunitat dinàmica. Avui hi ha vora 20 persones i, en realitat, de monjos i monges només en són 9. Tothom és benvingut i es respira un ambient distès i alegre. Monjos, monges i convidats varis conviuen al mateix espai i comparteixen àpats i pregàries.
El cap de la comunitat monàstica és el Giorgio, un home gras i somrient que va fundar la comunitat fa 39 anys. La va fundar seguint la regla monàstica d’un altre monjo italià, Giuseppe Dossetti, amb qui va conviure un any a Jerusalem. Totes les comunitats que segueixen aquest ordre són mixtes, fet que ens va sorprendre molt.
El sopar passa ràpid. Hi ha nervis per l’esdeveniment del vespre. El tres germans del Giorgio hi són per l’ocasió. Un d’ells s’hi assembla molt. És 12 anys més jove i també és monjo. Els altres dos són ben diferents i són perruquers. Quan faig notar la semblança entre els dos germans monjos, el més jove respon: “la santedat”, i riu.
A l’acte de presentació del calendari assisteixen unes quaranta persones. Al final de l’acte, la Cristina pren la paraula i es refereix a nosaltres, a la sort de poder comptar amb un fotògraf a l’acte i també explica el projecte KARABAN. Ben feliços, tornem tots plegats en cotxe cap al monestir. És tard. L’endemà toca esmorzar a les 7.15h. Els monjos i monges, però, a les 4.40h ja comencen amb la pregària personal i a les 5.40h pregària conjunta a l’església.
Al matí, esmorzem tots junts a una mateixa taula llarga, ja que avui no hi ha tants convidats. La Cristina dinamitza la conversa. Quedem que a les 10h farem cafè i comiat.
Durant el cafè, la Cristina tradueix per tots la nota que hem escrit al llibre de visites. Després, sortim a fora i és moment de fer retrats i un petit vídeo individual on han de dir una paraula. Només una, de la seva elecció. És una estona divertida. El Giorgio tria la paraula “somriure” i amb aquesta paraula reflecteix l’ambient que es respira a aquest monestir.
Dijous 23 de novembre de 2023 – etapa 40 de Portoroz a Visnjan (Croàcia)
Amb la temporada de fred, la major part dels càmpings estan tancats, tot i així intentem buscar algun càmping per poder fer una dutxa calenta i disposar d’un espai cobert. Fa uns dies, l’Elena va escriure un correu a un càmping (Natur Kamp Karli) per saber si estaven oberts. La seva resposta va ser que estaven tancats.
Sense saber-ho, ahir el David va trucar al mateix càmping i els hi va explicar que viatjàvem en bici i que buscàvem un lloc per passar la nit i volíem saber si estaven oberts. Ens van responde que estaven tancats, però que podíem passar-hi la nit igualment i sense cap cost.
La sopresa ha estat que era un càmping preciós i amb una zona comuna/cuina on estar. Això sí, tot exterior! Per agrair l’acollida hem comprat una ampolla de vi que produeixen ells mateixos. Així acompanyem la tarda a la fresca…
Una vegada més, hem après que la proximitat i el contacte proper ens faciliten el camí.
“Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca,
has de pregar que el camí sigui llarg,
ple d’aventures, ple de coneixences.”
Ítaca, Konstandinos Kavafis
I totes aquestes coneixences formen part del viatge i ens les enduem amb nosaltres com la part més preuada del nostre equipatge!
CARAVANA CICLISTA SOLIDÀRIA
L'objectiu de KARABAN és pedalar en forma de caravana de bicicletes des d'Andorra fins a Kènia.
Una caravana solidària de 12.000km per una bona causa.
L’EQUIP KARABAN
Deixa un comentari